Prova ortogràfica: Un negre...

  

                           

TEXT

UN NEGRE AMB UN SAXO   (F. Torrent)

El bocadillo macdònald m'había deixat un regust tant pastós en la boca que ni el sabor agre del celta aconsegia llevarm’el. La última pipada de el cigarret, apurat fins al llímit de la burilla, la vaig mesclar en la darrera endívia del bocadillo amb un intent de fer més dijeribles els primers aliments del día.

La cerveza estava tibia, i el cafe contenía un porcentage excessiu d’aigüa perquè -segons criteri del cambrer del Fugó-bar- jo era el primer client del matí i la cafetera no dispossava de temperatura suficient. El cambrer feu un mitx sonriure que jo vaig entendrer com una excusa profesional. Era lo mínim exigible, tot i que una compensació inutil.

Lentament m'adrecé cap a la cantonà -respirava a interbals, procuran desferme de la bola càrnica estacionada al esòfac. Vaig contreure l'estòmag i m'ixqué un rot alliberador -resulta curiós tindre que confiar amb un rot: el sentí com un alivio que em redimía d'una pesada càrrega. Sin embargo, la cerveza encara galopaba per el meu interior, pero el veínat que trafegava a eixes hores per el carrer i els meus perjudicis meu impedíen. Prop de mí, un sèter orinava la roda d'una bicicleta. Mal m'està dirho, pero feu que me sentís discriminat. El gos s'alejá amb prepotència reialment emprenyadora, seguint les pases d'una minyona ben untada de caderes.

A l'altra punta del carrer, en direcció contrària a la que jo anava, vaig fitar el ròtul d'un hogar de jubilats, per la porta de la que entraven i ixien persones d'aparencia més bé escarransida. Vaig pensar en la possibilitat d'allargarme al local i, cortesament, demanar per el aseo. L’ idea, sense que fos brillant, resultava pràctica. Pero  les rodes d'un BMW, xerricant sobre l'asfalt, s'aturaren davant meu just quant el desig de pixar s’em fea més insostenible.

-Putja, Hèctor....

                           

TEXT

UN NEGRE AMB UN SAXO   (F. Torrent)

L’entrepà macdònald m'havia deixat un regust tan pastós en la boca que ni el sabor agre del celta aconseguia llevar-me’l. L' última pipada del cigarret, apurat fins al límit de la burilla, la vaig mesclar amb la darrera endívia de l'entrepà en un intent de fer més digeribles els primers aliments del dia.

La cervesa estava tèbia, i el café contenia un percentatge excessiu d’aigua perquè -segons criteri del cambrer del Fugó-bar- jo era el primer client del matí i la cafetera no disposava de temperatura suficient. El cambrer féu un mig somriure que jo vaig entendre com una excusa professional. Era el mínim exigible, tot i que una compensació inútil.

Lentament m'adrecí cap a la cantonada. Respirava a intervals, procurant desfer-me de la bola càrnica estacionada a l' esòfag. Vaig contreure l'estómac i m'isqué un rot alliberador -resulta curiós haver de confiar en un rot: el sentí com un alleujament que em redimia d'una pesada càrrega. Tanmateix, la cervesa encara galopava pel meu interior, però el veïnat que trafegava a eixes hores pel carrer i els meus prejudicis m'ho impedien. Prop de mi, un sèter orinava la roda d'una bicicleta. Mal m'està dir-ho, però féu que em sentís discriminat. El gos s'allunyà amb prepotència realment emprenyadora, seguint les passes d'una minyona ben untada de malucs.

A l'altra punta del carrer, en direcció contrària a la que jo anava, vaig fitar el rètol d'una llar de jubilats, per la porta d'on entraven i eixien persones d'aparença més bé escarransida. Vaig pensar en la possibilitat d'allargar-me al local i, cortesament, demanar    pel lavabo. La idea, sense que fos brillant, resultava pràctica. Però  les rodes d'un BMW, xerricant sobre l'asfalt, s'aturaren davant meu just quan el desig de pixar se'm feia més insostenible.

-Puja, Hèctor....